4/3/18

I am bit Mata Hari, I’m struck by the different, the exotic… and I try to be part of it – well not with the brahmanical dances. But I have in common with her, that although we do not come from an oriental paradise, we adore gaudy things. 

While my bike was being fixed, I went to “Grand Café het Meestershuis”.  The widespread assumption when I pierced the unseen gate, which is in the main entrance, is that I was trundling inside of “The Grand Budapest Hotel”, just missing to listen the song “Crazy” by the band “Gypsy y los gatos rumberos” on live. It would not have been bad either, a couple of French cabaret artists doing some kind of performance with with necklaces to the navel, feathers with black ribbon in the hair and fringed liners. At best, a group of businessman with tie and scarlet suspenders, reproducing a script of gangsters with ticked Italian acent and including Francis Ford Coppola himself with them.

In this mafia environment, two policemen play “the bad and the good”. One of them said to me:

“the term “femme fatale” turns me on” and the other repeat constantly without separating the lips and approaching to my ear the German word: vernissage. The guys tried to me testify about the revenue of a livestock of unicorns with diamond hooves and glitter tongues. I replied: I’m very sorry, but I do not have more coffee to fantasize about vintage crimes, I have to pick up my bike and pedal with twenty tins in my rucksack, which are mainly potato soup (aardappelsoep). But I will remember your Cuban cigars and their watches attached to the waist at the next cafe.

Tinc una mica de Mata Hari, em sorprèn el diferent, l’exòtic … i intente formar part d’això; bé, no amb danses brahmaniques. Però tinc en comú amb ella, que, encara que no provenim d’un paradís oriental, adorem lo estrident.

Mentre la meua bicicleta estava sent arreglada, vaig anar al “Grand Café het Meestershuis”. El supòsit generalitzat quan vaig foradar el portal invisible, que està a l’entrada principal, i em vaig transportar a l’interior de “The Grand Budapest Hotel”, que només faltava escoltar a la canço “Crazy” de la banda “Gypsy y los gatos rumberos” en directe. Tampoc no hauria estat dolent, un parell d’artistes cabaret francesos amb fent algun tipus de performance amb collarets fins al melic, plomes amb una cinta negra al cabell i mugroneres amb serrells. En el millor dels casos, un grup d’empresaris amb corbata i tirants de color escarlata, reproduint un guió de mafiosos amb accentuat accent italià i incloent al mateix Francis Ford Coppola amb ells.

En aquest entorn de la màfia, dos policies juguen al ” el roín i el bó”. Un d’ells em va dir:”el terme femme fatale em possa molt” i l’altre repeteix constantment sense separar els llavis i apropant-se a la meua orella la paraul·la alemanya: vernissage. Els homes van intentar-me testificar sobre els ingressos d’un bestiar d’unicorns amb pezuñas de diamants i llengües brillants. Responc: ho sento molt, però no tinc més cafè per fantasear sobre delictes d’època, he de recollir la meua bicicleta i pedalar amb vint lates en la meua motxilla, que són majoritariament de sopa de creïlla (aardappelsoep). Però recordaré els vostres cigars cubans i els vostres rellotges adherits a la cintura al proper cafè.

Soy un poco de Mata Hari, me sorprende lo diferente, lo exótico … e intento formar parte de eso; bien, no con danzas brahmánicas. Pero tengo en común con ella, que, aunque no provenimos de un paraíso oriental, adoramos lo estridente.

Mientras arreglaban mi bicicleta, fui al “Grand Café het Meestershuis”. El supuesto generalizado cuando agujereé el portal invisible, que está a la entrada principal, el mismo que me transportó al interior de “The Grand Budapest Hotel”, que sólo faltaba escuchar la canción “Crazy” de la banda “Gypsy y los gatos rumberos “en directo. Tampoco habría estado mal, un par de artistas cabaret franceses haciendo algún tipo de performance con collares hasta ombligo, plumas con una cinta negra en el cabello y pezoneras con flecos. En el mejor de los casos, un grupo de empresarios con corbata y tirantes de color escarlata, reproduciendo un guion de mafiosos con acentuado acento italiano e incluyendo al mismo Francis Ford Coppola entre ellos.

En este entorno de la mafia, dos policías juegan al “el malo y el bueno”. Uno de ellos me dijo: “El término femme fatale me da morbo” y el otro repite constantemente sin separar los labios y acercándose a mi oreja la palabra alemana: vernissage. Los hombres intentaron hacerme testificar sobre los ingresos de un ganado de unicornios con pezuñas de diamantes y lenguas de purpurina. Yo respondí: lo siento mucho, pero no tengo más café para fantasear con delitos de época; tengo que recoger mi bicicleta y pedalear con veinte latas en mi mochila, que son mayoritariamente de sopa de patata (aardappelsoep). Pero recordaré sus cigarros cubanos y sus relojes adheridos a la cintura en el próximo café.