Maria José Juan Mahiques, poetessa: “Els humans vivim molt desconnectats de la Terra”
Publicado: viernes, 31 mayo, 2019
“Veia com la seua pell deixava de ser bruna i prenia la color de la cendra. El sol s’allunyava mentre els núvols grisos es feien més intensos, així doncs, ella també anava a ritme de la Natura i allò era bo… Malgrat ser conscient d’aquest fet, va apagar el cigarret al cendrer i, directa, va empastifar el rostre amb la crema acolorida per trobar-se més bonica.” Aquesta meravella pertany a Majo.
“Majo” (Benirredrà) és una artista polifacètica, activista social i una treballadora de l’ensenyament.
-Ets poetessa i rapsoda, què penses que queda per escriure?
-Tot, perquè cada instant que ens escabussem al mar immens de les emocions és un bon motiu per escriure, per expressar els propis matisos al voltant de les nostres vivències. Així és com podem descobrir a l’ésser humà com part d’un Ens col·lectiu i plural en sentir-nos identificats i empàtics.
-Com amant de la llengua, què t’agradaria compartir?
-La llengua estableix el vincle afectiu entre la gent a través de la comunicació. La llengua és un codi què podem emprar per estimar i respectar. La llengua és una ferramenta que hem d’aprendre a utilitzar des del cor. A través d’ella ens apropem a la gent, a la seua cultura, a la seua terra…Intentar entendre-la suposa un acte d’Amor, un manifest del desig i voluntat d’integració, de ser un més en la comunitat humana amb la que ens relacionem. i, al contrari, doncs, tot el contrari. Veus de La Marina és un grup de poetesses i poetes què vol fer homenatge a aquest tresor que és la nostra llengua i que no volem rescatar de cap naufragi.
-El dia 8 de març vas penjar el teu davantal, com a dona què creus que li falta a la lluita feminista per cristal·litzar-se?
La lluita feminista és el que té de ser en cada moment històric. Va donant les seues passes, falta continuar caminant per aconseguir què les “civilitzacions” aprenguen a mirar a través d’eixe vidre transparent i fràgil que som, sense més. Simplement cal mirar amb els ulls de la veritat i evidenciar la nostra digna existència. Prendre consciència de tot allò antinatural que és a les nostres foscors i anar descartant dimonis. Però no sols amb el feminisme, fer extensiu aquest treball intern a molts altres aspectes conceptuals.
DANSA DIMONIS
Dimonis d’ulls ferotges
Que dormiu a la meua ombra
Amagats les foscors
Us duc com una capa
Que sembla que escalfa
Però es sent la gelor.
(…)
Dimonis descartats
Baralla de joc antiga
Les cartes passen de mà en mà
Per acabar la partida.
Si a la fi no et resta cap
Has guanyat
o has fet mentida.
(2018)
-Ets una activista incansable, en quina batalla o quines batalles et trobes en aquest moment?
Sent coherent amb mi mateix recolze la llibertat dels pobles i les persones. Done suport incondicional a tots aquells que sofreixen repressió. És indignant que gent honesta i digna estiga empresonada o exiliada avui en dia. Em nodreix compartir tot tipus d’actes solidaris.
EMPATIA
(…)
Encara que som distints
distintes les realitats
incondicionalment
estaré al teu costat.
TOTS SEREM CLANDESTINS. LA LLEI HAURÀ DE CANVIAR. (2017)
-Recentment has participat en un acte en homenatge als maulets de Xàtiva, per què sents que s’ha de tornar a reviure la història?
-Has tocat punts clau fins ara: LLENGUA I DONA. Participe activament en el grup “MIQUELETS DEL REGNE DE VALÈNCIA” just per aquests dos motius. Cal descobrir la Història que no ens han contat, reescriure la història que ens han contat mal, desvetllar mentides i visualitzar els perfils de les dones que han estat esborrades. Com que les històries fan la Història gaudeixc de descobrir-les dones d’aquesta època al nostre territori. Al 1.700 érem un país amb lleis i llengua pròpies que va perdre una guerra i encara sofreix càstig.
“Què els noms de les dones ressonen en valls i avencs de la nostra Terra i despleguem el llenç enterbolit del vaixell aturat de la memòria. Els seus noms fan forts els nostres passos i el vent favorable remena consciències.
Glòria a les dones austriacistes de la Guerra de Successió!”
(2018)
És el que he escrit per a aquestes recreacions històriques.
– Una de les teues passions és la música, a més t’agrada construir instruments i ballar. D’on ve aquest vincle?
-Som moviment, so, ritme, som energies que vibren, som música. Sempre m’he sentit captivada pels elements naturals. Amb els instruments de canya qualsevol pot apropar-se als nostres ritmes més primitius de la manera més natural i pròpia i podem fer una bona festa. Utilitze les canyes per fer acompanyaments musicals dels meus poemes que, de vegades, es converteixen en cançons i danses.
– Hi ha un renaixement de les danses tradicionals valencianes?
Allò de renàixer em fa pensar en un “isme”, el folklorisme que fomenta allò típic i cultural en atractiu turístic. lluny de servir a aquest objectiu aparadorista i productiu hi ha un augment de gent que balla dansa tradicional valenciana, que l’aprèn perquè perdure.
– Treballes la terra i participes en iniciatives sostenibles, què et motiva a fer-ho?
-Els humans vivim molt desconnectats de la Terra. És per això que no ens adonem de que l’estem destruint. Cal tornar a connectar-nos amb ella, recuperar la permacultura o cultura permanent que deu estar hi sempre, en la nostra configuració com éssers terrestres malgrat evolucionem. recodificar al nostre interior els elements naturals. Faig d’aquestes paraules el meu propòsit de vida.
– Com a docent, què canviaries del sistema educatiu?
-Molts docents sentim frustració. Sentim que cada vegada menys minven en competències bàsiques tant mestres com alumnes. Crec que aquest efecte és el fruit de les incoherències que patim de manera inconscient. Els principis bàsics educatius i didàctics estan en contradicció amb la realitat i amb la normativa. S’enuncien aquests principis bàsics educatius obvis però la societat camina en direcció contrària. Aquesta controvèrsia lligada a l’aspecte normatiu i institucional que ens exigeix un rol controlador ens converteix a tots en éssers frustrats. Cada vegada més llunyana la felicitat que deu ser el nostre màxim objectiu. No m’agradaria transportar-vos al món de la queixa, més bé vull dur-vos al món de la reflexió.
– Desitges afegir alguna cosa més com a conclusió?
-Donar-te les gràcies, Marian, per aquesta oportunitat de comunicar el meu sentir, una història més.
